Editorial

Tornar a portada

Neix un Referent

Fa uns dies vaig tenir la sort de compartir una bona estona amb unes persones amigues amb les quals de tant en tant reflexionem al voltant d’un tema. Parlàvem de les famílies d’avui en dia i de com eduquen els seus fills i filles. Parlàvem del paper que hi tenim nosaltres, les persones que fem d’educadores. Parlàvem de l’entorn social. El debat va ser llarg i ric. Us comparteixo el que va sortir en aquesta bona estona en què vam aprendre els uns dels altres.

 

Primer vam veure que si no ens aturem i pensem, si no fem aquest exercici, és molt difícil sortir de la frivolitat social que ens envolta. Sembla que tot ha de ser divertit, fàcil, emocionant, lúdic, positiu …
Cada vegada hi ha més alertes envers l’excessiu positivisme, de pensar que tot sempre és positiu. Igualment passa amb el tema de la felicitat. Sembla que sempre, en tot lloc i en tot moment, s’ha de ser feliç. “No passa res!”, “No pateixis!”. Cada dia es veu més clar que per educar persones preparades per a la vida s’ha de contemplar que la vida porta de tot. Porta estones bones i estones dolentes i que és bo que ho sapiguem i que les visquem com a tals. Altrament podríem caure en propiciar estats perpetus de frustració. En aquesta primera estona de tertúlia també vam comentar que ens cal no confondre la flexibilitat amb la falta de solidesa, amb la poca profunditat, amb el no haver pensat prou. Està clar que cal reflexió, però on aprenem a reflexionar? Deixem espais, tenim estones per fer-ho? Propiciem estones de silenci a casa i a l’escola?

 

Després, la conversa se’n va anar cap als models de famílies.
Quins models de família ens trobem més sovint? Partíem clarament que totes les famílies estimen els seus fills i filles. Però, totes veuen els límits de la mateixa manera? Totes donen importància al fet que els seus fills s’esforcin per aconseguir els seus objectius o, al contrari, els hi posen al màxim de fàcil? Com s’entén l’autoritat? Perquè sovint es confon autoritat amb autoritarisme, no? Per què a vegades ens trobem amb famílies que són massa indulgents, famílies que prioritzen estimar, però que no posen cap límit als seus fills? En tenim moltes, de famílies, que tinguin clar que tan important és estimar com posar límits? Es veu clar que posar límits és realment estimar perquè prepara molt millor per a la vida?

 

Parlar dels límits ens va portar a parlar dels referents com a element necessari per a créixer bé. Grans i petits necessitem referents, però els nois i noies, fins a ésser adults encara els necessiten més.
Ser referent, com a persones educadores, no és gens fàcil. Implica dir el que es pensa en tot moment. No cal dir-ho tot de cop, però sí que cal dir-ho. Acostuma a ser bo deixar temps de reflexió. Davant d’una situació sempre ens ajudarà no precipitar-nos i, tant per una banda com per l’altra, pensar i tornar-ne a parlar passat un espai de temps. Va bé adoptar una actitud de prudència.

 

Encara que impliqui algun disgust o alguna decepció, hem de tenir una actitud valenta i, amb estimació i fermesa, comentar aquells aspectes que creiem poden ajudar.

 

Ser referent també implica sacrificar-se a favor de la coherència entre el que diem i el que fem. És per aquest motiu que sovint manquen referents. Avui en dia la credibilitat s’ha de guanyar. No la dóna ni una posició social, ni un rol, ni un càrrec. S’ha de guanyar i mantenir amb l’esforç de cada dia. Ser pare o ser mestre, prou ho sabeu, no vol dir tenir autoritat.

 

Ens calen referents i, per tant, cal que mares, pares, persones educadores, amics … ens parlin convençuts del què diuen. Que diguin el que pensen, amb humilitat i respecte, però que ho diguin sense por.

 

Ara, quan s’acosta Nadal, de fet celebrem que va néixer el Referent per a totes les persones cristianes i també per a moltes d’altres. Si ens fixem en la vida de Jesús hi trobem tots els ingredients del referent: capacitat d’escoltar, dir el que es pensa, servir els altres, actuar amb coherència i el sacrifici que normalment implica … I, en el seu cas, tot portat al límit degut al seu amor immens envers tots nosaltres.

 

Aquests dies de Nadal poden ser l’inici (o el reinici) de reservar estones de silenci i reflexió en les nostres vides. L’oportunitat per viure ambcoherència amb allò que pensem i diem. El moment de fer una aturada per ”reajustar” la nostra vida i continuar amb força i serenor.
Us desitjo que passeu uns dies de Nadal en família (i amics) i que els aprofiteu per debatre, per dialogar, per opinar i dir el que penseu, amb respecte i humilitat, però opineu. Teniu moltes coses a dir i molts pensaments a compartir. Els vostres fills i filles, la vostra família i les vostres amistats, encara que a vegades no ho sembli, us ho agrairan. És el que esperen de vosaltres.

Bon Nadal!

 

Toni Burgaya,

secretari general de les Institucions Educatives


·