Tornar a portada

CRISTIANISME VIU, PER UN MÓN NOU: UNA VIVÈNCIA

 

Obro l’ordinador i vaig al mail de l’escola, és hora de revisar el correu del dia. Hi faig una ullada i veig un correu d’una tal Sara de l’Escola Pia. L’assumpte: curs de cristianisme viu. Penso: Mira, algú que s’ha equivocat! – No l’obro, tenia pressa per llegir els altres mails, anava de bòlit!
Però en el meu cap restava l’assumpte de cristianisme viu, trobo en Miquel Àngel i li dic: la Sara d’Escola Pia de Barcelona s’ha equivocat, m’ha enviat un correu d’un… “Carrie! No s’ha equivocat ningú, t’han convidat a fer un curs!”Faig memòria i sí, la Carme, en Jordi i en Rafel, me n’havien parlat, i a ells els va entusiasmar! Hi parlaré a veure què em diuen.

 

Resulta que de l’escola estem convidades a fer el curs la Mila i jo! Que bé, compartirem l’experiència!
Al final la Mila no hi pot venir, hi vaig sola, en tinc ganes. Els meus companys me n’han parlat molt bé i ara tinc unes expectatives molt altes. Tinc ganes de fer el curs. Arriba el moment d’anar-hi, agafo el cotxe i cap a Barcelona. Plou, les rondes van plenes, el rellotge que va avançant i jo que desitjo que el temps vagi més lent. Faré tard! I si faig tard, quina vergonya! Arribo i el curs ja havia començat, estaven fent les presentacions. Sabeu aquells moments en què ets vols fondre? Doncs bé, jo m’hauria fos. Però el curs s’ho val, i en un moment torno a recuperar les expectatives. Els objectius del curs bé que s’ho mereixen.
Descobrir el sentit transcendent que pot tenir la vida; expressar com és possible tenir una imatge i experiència de Déu que ens enriqueix i allibera, en un món secular, científic i tecnològic; descobrir què vol dir i què implica ser cristià i adonar-se que és possible viure la fe en comunitat, més enllà de la institució eclesiàstica. Aconseguir aquests objectius s’havia convertit en la meva fita.

 

La temàtica del curs es centra entorn del fet de creure des d’una perspectiva biològica, sociològica, psicològica i cosmològica, i els ponents Ramon M. Nogués, Jordi Collet, Víctor Hernández i Manuel Garcia Doncel, ho van fer de tal manera que em van tenir motivada en tot moment.

 

El primer ponent és Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit de la Unitat d’Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha fet estudis de Pedagogia, Filosofia i Teologia a Navarra i Salamanca, i és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i escolapi. És un erudit, i alhora una persona molt propera.  De la seva conferència em van cridar l’atenció molts aspectes. Ens va parlar que l’afectivitat és definitiva en la vida, que la raó té una funció de control, i jo que em pensava que la raó ho era tot. Ens va parlar, també del fracàs de la religió a Europa, sobretot a Catalunya i del ressorgiment que hi ha de l’espiritualitat. Ens informà sobre l’ètica, l’estètica, el cervell, el sistema nerviós, el segon cervell… en fi sobre aquest món tan complex que és el nostre cos, dirigit per un cervell i acompanyat en tot moment per emocions. Em fa qüestionar sobre la fe, sobre les creences, em fa replantejar el significat de misericòrdia i em va emocionar quan ens va dir que l’espiritualitat comença a tenir prestigi en la nostra societat, i que és bon camí per recuperar la religió.

 

L’endemà coneixeria en Jordi Collet, professor de Sociologia de l’Educació i investigador del Grup de Recerca Educativa de la UVic-UCC. Altra vegada una conferència deu! Impressionant, la sociologia! Encetava un tema que mai no m’havia parat a pensar. I aquí els interrogants se’m dupliquen. En Jordi em fa pensar: S’han liquat institucions? Per exemple, la família tradicional ha canviat. Que hi ha molts avenços científics i tecnològics és un fet que es pot constatar, però, aquests, impliquen més claredat? El funcionament de l’escola pensada per grups classes i no per individus, s’ha de trencar, s’ha d’innovar… ho hem iniciat, ho fem! El mercat entra en tots els àmbits de la nostra vida, això es bo per a l’individu? Com es viu el fet de ser cristià? Es pertany a un grup sense tenir creença? Això és molt fràgil…
Amb qüestions com aquestes, Què vol dir creure avui? Com es pot transmetre la fe avui? Com es pot educar avui? En Jordi ens va fer pensar, meditar, reflexionar, compartir, discutir, prendre decisions, respondre i comunicar.

 

Començava el torn del tercer ponent, Víctor Hernández, doctor en Psicologia i llicenciat en teologia. Pastor de l’Església Evangèlica i psicoterapeuta clínic. Em sorprèn amb les seves explicacions: Vivim en un temps on Déu no és necessari. No creure és normal, creure és complicat, a Europa. Hi ha l’opinió generalitzada que Déu no és necessari. Majoritàriament, la gent no el necessita, però s’agafa a altres cosetes, per exemple l’espiritualitat. Vivim d’una manera que apareix molt a la nostra societat la frustració, això és un perill! Llança idees interessants com: Tot el que existeix ve de Déu, però no és Déu. Cites que fan pensar: Déu és el silenci de l’univers i l’home és un crit, el crit que intenta donar vida al silenci. El creixement és un dol, és una pèrdua. Aprenentatge vol dir canvi. Créixer és travessar pèrdues. Amor és llibertat! I ha de néixer de la llibertat. El perdó és esperança.
I llavors, la representació dels Aliens i els Límits, i el col·loqui que aquestes generen: Els coneixem, els nostres Aliens? Saben els adolescent on són? Què en saben dels límits? Qüestions que a tots ens fan pensar, reflexionar i donen peu a opinar.

 

Ja era el darrer dia, tocava parlar de creure des d’una perspectiva cosmològica. Ho va presentar el Sr. Manuel Garcia Doncel, catedràtic emèrit de Física Teòrica de la UAB. Fundador del Centre d’Estudis d’Història de la Ciència i jesuïta. Una eminència, quina claredat a l’hora de comunicar. Una conferència molt ben estructurada que requeria, però, tota l’atenció, si no et perdies en la immensitat del cosmos.
Parlar del Big Bang, fusió nuclear, física de partícules, i de com ho ha acceptat la comunitat científica. Qüestionar-te d’on són les “lleis” que han permès passar del microorganisme a l’animal superior i d’aquest a l’home? Qui ha creat aquestes lleis? De la cosmovisió evolutiva que han pensat les ciències, de la importància de l’equació de la relativitat general d’Einstein i de la idea que l’univers no té límits, però està corbat sobre si mateix en un espai finit i qüestionar-se, alhora, sobre l’expansió de l’univers.
Parlar d’una vessant filosòfica i perdre’t en frases que fan reflexionar i molt: “Per sobre de la ciència hi ha l’home, el científic”. O bé: “Raonable pensar amb un creador com a déu provident d’idees que posa en marxa des del principi les lleis, sota les quals pot realitzar els seu pla d’evolució”.

 

Presentar, també, la vessant teològica, del déu personal que en res no pertorba l’activitat del científic, sinó que la completa. No irromp en l’evolució natural que estudia la ciència, sinó que la complementa a un nivell metafísic, que la ciència no pot tractar amb el seu mètode actual. En fi, si continuo explicant corro el risc de perdre’m en aquest cosmos d’idees.

 

Ara em resta parlar de l’ambient que vaig viure amb els companys amb qui vaig compartir el curs. Un ambient amigable, respectuós, d’estima, de semblar que ens coneixíem de tota la vida, quan en realitat no coneixia ningú.

 

Del cafè que anàvem a fer després de dinar, de la volta que fèiem a la tarda, de les patates braves a Cal Tomàs! De les xerrades a la taula durant els àpats, del compartir idees i vivències. De l’estona que vam dedicar el dijous a fer meditació amb la Bet, de les rialles que vam fer en el moment de la representació teatral dels Aliens! De les tertúlies a fora el jardí després de sopar: rialles, alegria, bon estar… de les “xuxes” que vam menjar i que van convertir els moments compartits, en dolços moments. De les atencions de la Sara i del seu desviure’s perquè tot anés bé.

 

En fi, no sé què més dir de l’experiència viscuda en aquest curs de Cristianisme Viu! Només donar les gràcies per haver-me donat l’oportunitat d’assistir-hi. Gràcies per aquest regal!

 

Carrie Dorca

Escola Pia d’Olot


·